Anuario 1999

Afganistán
Alemania
Angola
Arabia Saudí
Argelia
Argentina
Australia
Austria
Birmania
Brasil
Bulgaria
Burundi
Chile
China
Colombia
Congo
Corea del Norte
Corea del Sur
Costa Rica
Cuba
Ecuador
Egipto
El Salvador
España
Estonia
Filipinas
Francia
Gran Bretaña
Guatemala
Honduras
Hungría
India
Indonesia
Irak
Irán
Irlanda
Israel
Italia
Japón
Jordania
Kazajstán
Kirguistán
Kuwait
Líbano
Libia
Marruecos
México
Nicaragua
Nigeria
Pakistán
Panamá
Paraguay
Perú
Polonia
Portugal
República Checa
Rumania
Sáhara Occidental
Siria
Sri Lanka
Sudáfrica
Tayikistán
Túnez
Uruguay
Uzbekistán
Venezuela
Vietnam
Sáhara Occidental
El referéndum que no llega nunca
Jordi Miró

Els saharauis exiliats als camps de refugiats de Mauritània i Algèria van començar l’any havent vist com el referèndum d’autodeterminació previst per als desembre del 1998 s’ajornava fins a una data concretada durant aquest any passat: juliol del 2000.
Ha passat un quart de segle des que España va abandonar el Sàhara Occidental i les jaimes de lona dels saharauis continuen plantades al desert del sud-oest d’Algèria, a Tinduf. La història de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), reconeguda per més d’una setantena de països, és la d’un poble reprimit, el saharaui, que somia amb un referèndum que mai no arriba.

L’any 1975, després de la Marxa Verda marroquí impulsada pel monarca difunt Hassan II, Espanya va partir el territori en dues parts: la part nord era per al Marroc i la part sud per a Mauritània. Aquesta partició es va mantenir fins a principis dels anys 80, en què Mauritània, incapaç de defensar la seva part del Front Polisari (guerrilla prosaharaui), va deixar lliure la seva part, la qual cosa va ser aprofitada pel Marroc per annexionar-se-la fins a l’actualitat.

El referèndum d’autodeterminació que ha de decidir la sobirania del poble saharaui o la seva annexió definitiva al regne del Marroc s’ha tornat a estancar. La trava principal amb què es troba la Miniurso (la missió de les Nacions Unides per al Sàhara), és la disputa pel cens dels ciutadans amb dret a vot. El darrer cens confeccionat per les autoritats colonials espanyoles fixava en uns 75.000 el nombre d’electors, una xifra que el Polisari accepta però que el Marroc refusa obertament ja que demana la inclusió de tres grups tribals que sumen un total de 65.000 persones i que el Polisario no accepta com a saharauis.

I ara, deprés de 8 anys d’alto al foc entre el Polisario i el Marroc, impulsat per l’ONU, la situació de pau amenaça d’esvair-se. En una entrevista al diari El País, el secretari general del Front Polisari, Mohamed Abdelaziz (reelgit el passat setembre), va dir que “el Marroc ha trencat els acords de Houston del 1977” -en què es van posar les bases d’identificació de votants- i que si tot continua així l’acord de pau “deixaria de tenir sentit”.

Tot i les seves discrepances d’oposició al cens proposat per l’ONU i pels saharauis, el Marroc, primer en boca de Hassan II i després en del seu successor, Mohamed VI, va refermar durant aquest any el seu suport al referèndum.

Un pas important va ser la destitució del ministre d’Interior marroquí, Driss Basri, l’home que, com en altres ocasions, va reprimir brutalment una protesta saharaui pels drets civils el setembre passat. El ja exministre Basri va afrimar, després de la nova apelació del Marroc al nou cens proposat per les Nacions Unides, que el referèndum s’ajornaria dos o tres anys.

La situació dels saharauis, tant la dels exiliats com la dels que viuen a la RASD convivint amb els marroquins “exportats”, va ser denunciada durant l’any passat tant pel Polisario com per l’organització Amnistia Internacional. Testimoni d’això, en són les fotografies de víctimes saharauis publicades de manera sorprenent per mitjans de comunicació marroquins.

(Texto traducido del catalán por Juan Salvador Martínez)

Cronología año   1999

29 de enero. Marruecos acepta el último plan de Koffi Annan para el Sáhara

15 de febrero. El Polisario recupera a sus dirigentes moderados para afrontar el referéndum de autodeterminación

4 de marzo. Hassan II proclama el firme compromiso del Marruecos con el referéndum.

25 de marzo. Nuevo delegado de la ONU para el Sáhara

16 de julio. La ONU ofrece un censo de 84.000 electores para el referéndum para el Sàhara

5 de agosto. Amnistía Internacional (AI) pide al rey Mohamed VI que libere a los prisioneros saharauis.

27 de agosto. El Polisario pide a Mohamed VI un plan de paz.

4 de septiembre. Reelección de Abdelaziz al frente del Polisario.

2 de octubre. El Polisario pide a la ONU que investigue la represión en el Sáhara

4 de noviembre. El ministro marroquí para el Sáhara asegura que el referéndum de autodeterminación se pospondrá.

9 de noviembre. Condenados 25 saharauis por disturbios.

10 de noviembre. Destitución del ministro marroquí para el Sáhara.

23 de noviembre. Protesta saharaui ante el Palacio Real en Rabat.

27 de noviembre. Mohamed VI recibe al enviado de las Naciones Unidas para supervisar el referéndum del Sáhara.


Periodismo Internacional © 2019 | Créditos
Facultat de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull