Irak
OTAN: Les divisions a causa de la guerra passen factura a l'organisme
Daniel Moreno

Des de l'aprovació de la doctrina de l'atac preventiu a la cimera de Praga de novembre de 2002 -on es van construir les bases per la lluita contra el terrorisme internacional defensada pel govern de Bush- i després que els Estats Units demanessin a l'Aliança protecció per Turquia davant un hipotètic atac per part del règim de Saddam Hussein, l'OTAN va iniciar un període de llargues i complicades negociacions entre els partidaris d'aprovar la protecció i aquells que s'hi oposaven perquè consideraven que això suposava entrar en una lògica de guerra i perjudicava les negociacions al Consell de Seguretat de l'ONU. Les reticències de París, Berlín i Brussel·les i la voluntat del secretari general de l'Aliança Atlàntica, George Robertson, d'arribar a un acord de consens van portar a convocar fins a quatre reunions del Consell Atlàntic i una de definitiva del Comitè de Plans de Defensa, de la qual França no és membre i que va ser on finalment es va aprovar la defensa de Turquia. Si bé en un primer moment els Estats Units van defensar que l'organització tingués una implicació directa en cas de guerra a l'Iraq, aquesta idea es va anar difuminant a mesura que passava el temps i l'unilateralisme del Govern nord-americà es feia més evident. La divisió en el si de l'OTAN i la dificultat per arribar a acords de consens favorables a les tesis de Washington, sumat al menyspreu de l'Administració Bush pels organismes multilaterals, va anar disminuint les possibilitats de l'Aliança Atlàntica de participar en una guerra de la qual, finalment, n'acabaria quedant al marge.

George Robertson, el blanc de totes les crítiques

La cimera de Praga del 21 de novembre de 2002 no va suposar només la major ampliació de l'OTAN dels darrers 53 anys, amb l'aprovació de l'ingrés al 2004 d'Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Bulgària, Eslovènia i Eslovàquia. En aquella reunió, tot just dues setmanes després que el Consell de Seguretat de l'ONU aprovés la resolució 1.441 sobre l'Iraq, l'Aliança Atlàntica va donar suport a la tesi de l'atac preventiu que el president dels Estats Units havia defensat després dels atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 contra Nova York i Washington. A més d'aprovar la creació d'una Força de Reacció Ràpida amb 20.000 soldats i l'ampliació als països de l'antic Pacte de Varsòvia, la cimera atlàntica va assumir la doctrina de les "accions de defensa anticipada, allà on sigui necessari" dins de l'organització. L'OTAN deixava de ser una organització merament defensiva i passava a dotar-se de legitimitat per actuar arreu del món no només contra grups terroristes, sinó contra qualsevol Estat que els emparés.

Mentre França veia perillar la creació de la Força Europea de Reacció Ràpida dotada de 60.000 soldats per missions humanitàries i de preservació de la pau -"Enfront del terrorisme no hi pot haver una resposta només militar", va dir Chirac- i no volia convertir l'acord en un xec en blanc per als Estats Units en la seva lluita contra el terrorisme internacional, el secretari general de l'organització afirmava que "l'Aliança Atlàntica ha d'adaptar-se als nous temps" en una època en què apareixen "nous reptes per al món". La doctrina de l'atac preventiu va ser aprovada per unanimitat, tot i aquestes reticències inicials, i els enemics dels Estats Units passaven a ser, més que mai, enemics de l'OTAN.

S'obria una nova etapa en les relacions transatlàntiques, on l'OTAN representaria l'instrument polític i l'element central de la relació entre Europa i els Estats Units? O bé l'organització dirigida per Robertson simplement passava a ser una legió estrangera del Pentàgon i una caixa d'eines d'on agafar peces útils per a treballs determinats? S'erigia, en canvi, com el símbol de la integració i la profundització democràtiques dins de les seves fronteres?

A finals del mes de desembre va començar a planejar sobre l'organització la idea de la invocació de l'article V del Tractat de l'Aliança Atlàntica sobre l'assistència recíproca en cas de conflicte, que romania activat des de l'11-S. En paraules de Robertson, "els nord-americans han suggerit un cert ...

Cronología  

2002

21 de novembre

La cimera de Praga confirma l'ampliació de l'OTAN a set nous països per al 2004. També aprova la doctrina de la guerra preventiva a tot el món en la lluita contra el terrorisme internacional i la creació d'una Força de Reacció Ràpida dotada de 20.000 soldats. L'OTAN recolza la resolució 1.441 aprovada pel Consell de Seguretat de l'ONU.

29 de novembre

L'OTAN assegura que estaria disposada a activar l'article V del Tractat de l'Aliança per protegir qualsevol dels seus membres en cas de guerra a l'Iraq. Els Estats Units manifesten la seva voluntat que l'organització tingui rellevància en cas que esclati el conflicte.

5 de desembre

Els Estats Units reclamen una implicació directa de l'Aliança en cas de guerra en una reunió entre el subsecretari de Defensa, Paul Wolfowitz, i els representats dels països aliats.

26 de desembre

L'OTAN assegura que recolzarà els Estats Units en cas de guerra. Robertson afirma que encara no hi ha cap pla definit per implicar l'OTAN.



2003

17 de gener

Els Estats Units sol·liciten formalment l'ajuda militar de l'OTAN a Turquia en cas de guerra. Robertson es manifesta a favor de la petició nord-americana i es compromet a recolzar l'ONU perquè faci efectiva la resolució 1.441. Alemanya deixa entreveure les primeres reticències a aquest acord.

Del 6 al 13 de febrer

Es fan quatre reunions del Consell Atlàntic per aprovar l'ajuda militar a Turquia que acaben en fracàs per les reticències d'Alemanya, França i Bèlgica i la impossibilitat d'aconseguir un consens.

14 de febrer

Hans Blix i Mohammed el Baradei presenten el seu informe sobre el desarmament iraquià al Consell de Seguretat de l'ONU.

17 de febrer

El Comitè de Plans de Defensa aprova l'ajuda a Turquia després de 13 hores de negociacions. Bèlgica aconsegueix introduir una frase a la resolució que condiciona l'ajuda a les negociacions al Consell de Seguretat de l'ONU.

27 de febrer

Estats Units exclou l'OTAN de la participació en la futura guerra i acusa França i Alemanya de "pacifisme equivocat" per la seva actuació durant les negociacions.

4 de març

Reunió dels representants militars dels països membre de l'OTAN per aprovar una ajuda addicional per Turquia. Les negociacions acaben en fracàs.

14 de març

Fragates d'Espanya, Portugal i els Estats Units, pertanyents a l'OTAN, escorten embarcacions de reserva i transport del Pentàgon per l'estret de Gibraltar en el seu camí al Golf Pèrsic.

20 de març

Inici de la guerra a l'Iraq sense la participació de l'OTAN.


Periodismo Internacional © 2019 | Créditos
Facultat de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull