Irak
El món àrab: Entre la desunió i la por a l'esclat del carrer
Matías Ramos

Tot i les repetides condemnes emeses en les diferents cimeres de la Lliga Àrab contra l'atac anglo-americà contra l'Iraq, abans, durant i després del conflicte, els països àrabs no han pogut amagar les seves discrepàncies i la desunió en el si de l'organització panaràbiga, mentre exercien un doble joc en una postura ambivalent i confusa. Però sobretot, els països àrabs han mostrat la seva incapacitat de construir una estratègia comuna d'actuació davant d'un cas d'agressió a un dels seus membres, en el que es pot considerar un fracàs de les doctrines panarabistes. Molts dels seus dirigents van seguir amb atenció i preocupació els esdeveniments que es van precipitar des que el Consell de Seguretat de Nacions Unides va aprovar la resolució 1441 el passat 8 de novembre de 2002. El que realment feia por a la majoria dels mandataris àrabs no era la caiguda del règim de Saddam Hussein, sinó les conseqüències que aquesta podia comportar en les seves pròpies societats. Així, entre els 22 estats de la Lliga Àrab es van poder diferenciar clarament aquells que tot i condemnar la via militar es mostraven molt dependents de l'estratègia nord-americana, entre ells l'Aràbia Saudita, els Emirats del golf Pèrsic, Jordània, i Egipte, i aquells que han adoptat postures molt més crítiques, sobretot Síria, el Líban i Líbia.

Hosni Mubarak, el camaleònic president d'Egipte

Muammar al Gaddafi, l'etern provocador

L'Organització de la Conferència Islàmica escenifica la falta d'unitat entre els governs musulmans

Les organitzacions històriques integristes criden a la Jihad

Israel-Palestina, entre la por social i la contínua repressió

Els països que formen part del primer grup han intentat mantenir un difícil i calculadíssim equilibri entre l'obligació de no trair al gegant americà i d'altra banda no encendre l'ira de les seves poblacions civils. Aquest intent d'aritmètica geopolítica ha portat a certes situacions ridícules, que han fet estendre la sensació que molts dels líders àrabs han actuat amb un doble joc, un paper demagògic de consum intern, i un paper col·laboracionista amb els objectius reals de l'Administració Bush. Aquest difícil equilibri ha esclatat durant les darreres setmanes a diversos d'aquest països, on les forces de seguretat han reprimit durament les manifestacions d'ira i descontent de la població àrab en contra de la guerra i en molts casos en contra dels seus propis governants. Al Marroc, les eleccions municipals que s'havien de realitzar el mes de maig s'han ajornat davant la por de l'ascens de les forces islamistes. En altres casos, com el d'Algèria, el propi govern s'ha encarregat de canalitzar el malestar popular convocant i assistint als actes de protesta juntament amb l'oposició a Alger, Oran i les principals ciutats del país.

Una bona prova de la desunió àrab es va produir durant la cimera extraordinària realitzada a Xarm al Xeikh (Egipte) a principis de mes de març. Els 22 països membres van signar una moció en què s'oposaven a una eventual intervenció nord-americana a l'Iraq. El fet curiós és que entre els signants de la declaració, tan sols Líbia i Síria no estaven oferint ajuda d'una o altra manera al Pentàgon per tal de preparar la segona guerra del Golf. Fins i tot Kuwait va votar a favor, amb 200.000 soldats nord-americans al seu territori i sent seu central des d'on es desenvolupà l'ofensiva sud que ha conduït a les tropes de la coalició anglo-americana a Bagdad. Aquest doble joc de condemna tova i col·laboracionisme actiu o passiu deixava en paper mullat qualsevol intent de fer un front comú àrab. Aquest front comú sí que s'ha pogut comprovar un cop finalitzat el conflicte armat i davant les amenaces de l'Administració Bush a Síria. La Lliga Àrab va oferir el seu suport unànime a Damasc el 18 d'abril mentre apostava per la retirada de les tropes anglo-americanes de l'Iraq.

Síria i Líbia, juntament amb el Líban, van exercir la veu crítica entre els països àrabs. Tant Trípoli com Damasc, que formen part de l'Eix del Mal segons l'Administració Bush, van demanar a la resta de països àrabs que no col·laboressin amb la coalició anglo-americana ...

Cronología  

Novembre 2002

Dia 8. El Consell de Seguretat de Nacions Unides aprova la resolució 1441.

Febrer 2003

Dia 11. Ossama Bin Laden crida a atacar els Estats Units i els seus aliats en la guerra contra l'Iraq en una gravació sonora emesa per la televisió Al-Jazira.

Dia 12. Colin Powell admet converses amb diferents països per negociar l'oferta jordana d'exili de Saddam Hussein i 50 dels seus col·laboradors.

Març 2003

Dia 1. Cimera de la Lliga Àrab a la ciutat egípcia de Xarm el Xeikh. La condemna d'una eventual acció armada nord-americana a l'Iraq no amaga les divisions en el si de l'organització panaràbiga.

Dies 2 i 3. Cimera extraordinària de Consell de Cooperació del Golf (CCG) a Doha (Qatar) que reuneix les monarquies i emirats del golf Pèrsic per tractar la crisi iraquiana.

Dia 3. Líbia crida a consultes el seu ambaixador a Riad a causa de l'enfrontament amb l'Aràbia Saudita pel tou rebuig d'aquest país a la intervenció a l'Iraq. Gaddafi amenaça d'abandonar la Lliga Àrab.

Dia 5. Cimera de l'Organització de la Conferència Islàmica a Doha (Qatar). Durs enfrontaments verbals entre el representant iraquià i l'enviat de Kuwait.

Dia 11. Arafat demana a la comunitat internacional que freni la guerra.

Dia 20. Comença la guerra amb els primers bombardejos sobre Bagdad. El secretari adjunt de la Lliga Àrab Said Kamal condemna l'inici de la guerra i demana que s'aturi. Hezbollah convoca una cimera d'urgència amb organitzacions integristes palestines i libaneses per avaluar una acció conjunta contra l'agressió anglo-americana.

Dia 21. Violents enfrontaments en diversos països àrabs entre manifestants i forces de seguretat. La Jihad Islàmica i Hamàs criden a cometre atacs suïcides contra els soldats nord-americans.

Dia 24. Els ministres d'Afers Exteriors de la Lliga Àrab reunits a El Caire exigeixen el final immediat de "l'acte d'agressió" contra l'Iraq. Kuwait es desmarca i aconsegueix que s'aprovi també una condemna a l'atac amb míssils Scud iraquians contra el seu territori.

Dia 27. Donald Rumsfeld adverteix Síria i l'Iran que no subministrin armament a l'Iraq.

Dia 30. Massives concentracions antibèl·liques en diversos països àrabs i musulmans.

Abril 2003

Dia 9. Els tancs nord-americans arriben al centre de Bagdad mentre el règim de Saddam Hussein s'ensorra. La guerra entra en la fase final.


Periodismo Internacional © 2019 | Créditos
Facultat de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull