Irak
Nacions Unides: Novament en crisi
Oriol Rodríguez

Les primeres paraules que va pronunciar el secretari general de les Nacions Unides després que la matinada del 20 de març caigués el primer atac sobre l'Iraq van ser de desolació. Kofi Annan, al capdavant de les Nacions Unides des de l'1 de gener de 1997, no va poder evitar l'atac contra l'Iraq. Li deu ser difícil al propi Annan creure's les paraules que va dir l'endemà de l'atac i en les quals assegurava que "faria tot el possible per tirar endavant l'ONU, i intentaria legitimar el suport a aquest organisme de tots els països que han estat en contra de la intervenció bèl·lica a l'Iraq".

Hans Blix i Mohammed El Baradei, caps d'unes inspeccions que no van servir de res

Posició dels 15 membres del Consell de Seguretat

Les Nacions Unides van ser creades l'any 1945 després de la Segona Guerra Mundial, a partir de la carta de San Francisco, firmada per 51 països, una carta que era una declaració d'intencions. Tenia com a objectiu, entre altres, mantenir la seguretat i la pau a nivell mundial i promoure la democràcia arreu dels països que no la tenen. No deixa de ser curiós que dos dels països que la van firmar, els Estats Units i el Regne Unit, actuïn ara, una mica més de cinquanta anys després, per instaurar la democràcia en un altre dels primers països que van formar part de l'ONU, l'Iraq. Ara bé, en aquest cas se'ns escapa un petit detall. Tot això ho fan sense el consentiment de les Nacions Unides i d'esquena al que diu la comunitat i el dret internacionals. Amb tot aquest panorama és indispensable fer una reflexió sobre quin serà el futur de l'ONU, després que s'hagi vist que es pot actuar sense cap tipus d'escrúpol d'esquenes al que diu aquest organisme. El seu futur és, malauradament, ara per ara més simbòlic que mai. S'ha vist a les compareixences davant del Consell de Seguretat de l'ONU que tot plegat era com una mena de circ. Costava realment creure que el paperot que hi jugava el secretari d'Estat nord-americà Colin Powell no era més que simbòlic, i que en el fons el domador de l'ONU no acabaria aconseguint que la fera s'amansís. Un circ en el qual tot estava absolutament calculat i preparat per part de l'Administració Bush, ja que fins i tot hi ha documents de fa cinc anys que acrediten que ja tenia l'Iraq al seu punt de mira. Tampoc queden exempts de crítica, però, els països que ara per ara han jugat al joc del domador al Consell de Seguretat de l'ONU. França i Rússia és obvi que han demostrat davant de l'ONU el rebuig a la guerra pels importants negocis petrolers que tenen signats amb l'Iraq des de fa anys, i que ara en el nou repartiment del pastís quedaran afectats. I tot plegat en el meravellós marc de l'ONU. Un altre cas antibel·licista, el d'Alemanya, està també alimentat pel grup que governa en coalició amb el canceller alemany Gerhard Schröder, el qual hauria vist com els Verds no li haurien perdonat votar a favor de l'atac militar.

Però tot plegat no s'acaba aquí, ja que si l'ONU ha fracassat pels qui creuen que no ha pogut evitar la guerra també ho ha fet, curiosament, pels de l'altre bàndol. Pels bel·licistes, l'ONU també ha fracassat, perquè no ha estat capaç ni de poder ni saber com legitimar l'atac sobre l'Iraq. Així doncs, està clar que el circ de l'ONU serveix per aparentar-hi, per discutir-hi, però malauradament no per complir allò que allà es discuteix. Voldria creure que en el futur, l'ONU es podrà imposar i que com a tal organisme, allò que s'hi decideixi en nom de la pau podrà ser possible i es complirà. Però em sembla que a partir d'ara, sent realista, assistirem a una debacle total en la qual l'ONU restarà impertèrrita any rere any a l'expansió americana arreu del món quan, com i on vulguin els EUA. I Kofi Annan haurà de seguir creient fins al desembre del 2006, que serà quan acaba el seu mandat si és que, indignat, no plega abans, que l'ONU es pot arribar a imposar amb la seva llei. De totes maneres, tal com recollia la carta dels 50 anys de les Nacions Unides: "les tasques de l'ONU tindran més èxit si és recolzada per tots els actors interessats de la comunitat internacional", cosa que lamentablement a hores d'ara no es pot afirmar. L'ONU està ferida, no de mort, però si no adquireix mecanismes per salvar la situació en la qual està, pot acabar passant de l'UCI al tanatori.

Cronología  

Novembre 2002

Dia 8. El Consell de Seguretat aprova per unanimitat la resolució 1441, que obliga l'Iraq a desarmar-se de forma pacífica i l'amenaça amb "greus o serioses conseqüències" en cas de no fer-ho. L'Iraq té una setmana per acceptar la resolució i un mes per donar una llista completa amb tot el seu armament.

Dia 13. L'Iraq accepta la resolució de l'ONU i diu que accepta desarmar-se pacíficament. Dos dies abans Bagdad havia criticat durament la resolució.

Dia 18. Arriben a Bagdad el cap dels inspectors en desarmament de l'ONU, Hans Blix, i el director de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, Mohammed el Baradei. El dia 27 comencen les inspeccions sense cap mena d'obstrucció per part de l'Iraq.

Desembre 2002

Dia 7. A punt d'esgotar-se el termini d'un mes imposat per l'ONU, l'Iraq entrega a Hans Blix un informe de 12.000 folis i 12 disquets on informa de les seves armes.

Dia 19. El govern nord-americà considera insatisfactori l'informe iraquià.

Gener 2003

Dia 9. Reunió a porta tancada al Consell de seguretat. Blix i El Baradei diuen que no estan satisfets amb la cooperació del govern de Saddam però també deixen clar que no hi ha indicis que demostrin que l'Iraq té d'armes de destrucció massiva.

Dia 13. El Baradei diu a París que es necessitaran entre "sis mesos i un any" per determinar si l'Iraq disposa d'armes de destrucció massiva.

Dia 19. Blix i El Baradei arriben de nou a Bagdad per fer una visita de 24 hores en la qual exigeixen a les autoritats iraquianes una cooperació activa.

Dia 20. El govern iraquià acorda amb els inspectors garantir l'accés sense límits a tots els llocs considerats sospitosos. Mentrestant, Colin Powell busca suport dins del Consell de Seguretat a un atac militar.

Dia 27. Primer informe de Blix i El Baradei davant el Consell de Seguretat. Diuen que no disposen de proves que demostrin que l'Iraq té armes de destrucció massiva, si bé tampoc poden provar el contrari.

Febrer 2003

Dia 5. Powell presenta al Consell de Seguretat les seves proves contra l'Iraq. Diu que produeix armes químiques i biològiques en laboratoris mòbils i que té capacitat per fabricar grans quantitats d'àntrax, però no aporta proves tangibles. Presenta fotos aèries d'emplaçaments on assegura que hi ha armes i una gravació on suposats agents iraquians parlen d'amagar material. Alemanya, França, Rússia i Xina tornen a exigir més temps per als inspectors

Dia 9. Al final d'una visita de dos dies a Bagdad, Blix i El Baradei asseguren que hi ha hagut un notable avenç en les trobades amb responsables iraquians.

Dia 12. Els inspectors destrueixen quatre contenidors de gas mostassa. L'ONU informa que l'Iraq ha desenvolupat míssils prohibits, els Al Samoud-2, l'abast dels quals supera el límit imposat per la resolució 687.

Dia 14. Segon informe dels inspectors de l'ONU davant del Consell de Seguretat. Hans Blix reitera que no s'ha pogut demostrar que el govern iraquià disposi d'armes de destrucció massiva. Afegeix que el desarmament de l'Iraq es pot aconseguir de forma ràpida i pacífica amb la cooperació incondicional del règim iraquià.

Dia 17. Primer vol sobre territori iraquià d'un avió espia U-2 dels experts de l'ONU.

Dia 21. Blix dóna a Bagdad una setmana perquè es destrueixin els míssils Al Samud 2.

Dia 24. Els EUA, el Regne Unit i Espanya presenten al Consell de Seguretat una proposta de resolució per donar llum verd a l'atac militar. Hi diuen que l'Iraq no ha cooperat en el compliment de la resolució 1441, amb la qual cosa ha desaprofitat la seva darrera oportunitat per desarmar-se. El mateix dia, França, Alemanya i Rússia presenten un pla per intensificar les inspeccions que dóna un termini de 120 dies a l'Iraq.

Març 2003

Dia 1. El règim de Saddam destrueix els quatre primers míssils Al Samud 2.

Dia 5. França i Rússia afirmen que no deixaran aprovar una resolució que autoritzi l'ús de la força.

Dia 6. El govern britànic busca el consens a l'ONU i proposa un ultimàtum de poc temps a Saddam. La Xina se suma a la declaració de França, Rússia i Alemanya contra una resolució de l'ONU que autoritzi l'ús de la força. Però Pequín no deixa clar si farà ús del seu dret a veto.

Dia 7. Tercer informe de Blix i El Baradei davant el Consell de Seguretat. Diu que la cooperació de Bagdad no és immediata i total però que el règim s'està desarmant, encara que demana més temps. Washington i Londres presenten una esmena al projecte de segona resolució i donen 10 dies a l'Iraq perquè demostri que s'ha desarmat i eviti la guerra.

Dia 10. França i Rússia reiteren que vetaran a l'ONU l'ús de la força contra l'Iraq i l'ONU comença a evacuar el seu personal civil de la frontera entre Kuwait i l'Iraq.

Dia 12. Londres proposa a l'ONU que imposi sis condicions a Saddam per evitar l'atac. Entre elles, que digui en àrab per televisió que s'ha desarmat, que destrueixi míssils i material químic i que deixi marxar un grup de científics amb les seves famílies. La proposta inclou allargar "uns dies" l'ultimàtum que acaba el 17 de març. França i Rússia, i també l'Iraq, rebutgen la proposta.

Dia 15. Bagdad fa un gest desesperat per evitar la guerra i convida novament els màxims caps dels inspectors. El règim de Saddam també lliura a l'ONU l'informe sobre el gas VX i una altra llista de científics iraquians.

Dia 16. Colin Powell diu als inspectors de l'ONU i als periodistes que és millor que marxin de Bagdad. El règim iraquià s'afanya a presentar documents sobre el destí de l'àntrax. Jacques Chirac demana 30 dies més d'inspeccions per renunciar al veto.

Dia 17. Kofi Annan ordena la retirada de tots els treballadors de l'ONU a l'Iraq. Davant la falta de suport al Consell de Seguretat, Bush retira la proposta de segona resolució i dóna 48 hores a Saddam perquè se'n vagi a l'exili si vol evitar la guerra.

Dia 19. Hans Blix diu que els inspectors haurien pogut desarmar pacíficament l'Iraq si els haguessin donat uns mesos més.

Dia 20. Primer atac anglo-nord-americà sobre l'Iraq.


Periodismo Internacional © 2019 | Créditos
Facultat de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull