|
Les eleccions generals d’Israel, el gener de 2003, van donar com a guanyador Ariel Sharon. L’actual primer ministre israelià presentava la seva candidatura enmig de l’escàndol relacionat amb la publicació d’un informe judicial on es demostraven els métodes delictius amb que Sharon havia finançat la seva campanya per la presidència del Likud en 1999, amb diners de l’extranger que havien estat filtrats a través de una sèrie d’empreses ficticies, controlades pels seus dos fills, Omar i Gilad Sharon. L’actual primer ministre es va limitar a desmentir les acusacions i va va evitar amb habilitat l’investigació policial, i res no va poguer ser provat contra ell i els seus fills. El likud va guanyar les eleccions però no amb majoria basoluta i Ariel Sharon es va donar pressa en formar govern amb el ultraortodoxe partit Nacional Religiós i el liberal Shinui, davant la negativa del líder laborista, Amram Mitzna, per participar en una coalició dels dos partits estatals de majoria. Poc temps després, Sharon va admetre que “algunes contribucions” amb que havia comptat la seva campanya no havien estat del tot legals i va tornar a l’Estat un millió i mig de dólars d’aquestes contribucions. |
Només un nay depsrés d’aquella victòria del Likud, la fotografia actual de la inestabilitat politica i económica d’Israel, lligada al renaixement del conflicte amb Palestina, fa evident que va ser tràgica la derrota del Partit Laborista i que el Govern de Ariel Sharon està resultant nefast pel país.
Les causes del fracàs del partit Laborista són moltes. Mentre l’opinió publica del país s’apropava a la dreta, abans de les eleccions, degut a les vides himanes perdudes en el costat d’Israel degut al renaixement de la Segona Intifada el 2000, el líder del Partit Laborista, Amram Mitzna , que va ser el candidat per enfrontar-se a Sharon, va gastar les expectatives que afavorien la seva candidatura (podia presumir de la netedat de la seva campanya respecte a la del seu oponent) defenent a Arafat com a interlocutor vàl·lid per negociar amb els palestins, i també va defendre unes concesions als palestins que mai haguessin pogut atreure a posibles votants descontents del Likud. Sense estar del tot ben vist pel seu propi partit per aquestes psoicions, Amram mitzna va asumir el paper de salvador del laborsime en un moment en que l’esquerra, erosionada per la indecisió de l’anterior Govern de Barak respecte el conflicte palestí (per la seva postura tèbia amb els colons, entre d’altres motius) i per la llista de atemptats de la Intifada, no comptava amb la simpatia dels seus votants tradicionals. El programa de Mitzna per a salvar el seu partit va estar inspirat per corrents més pròximes al partit Meretz, molt més a l’esquerra que el partit Laborista. D’aquesta manera, Mitzna també va perdre els votants més conservadors del laborisme, amb la seva aposta per un program molt més radical que el que és habitual del partit, sobretot en relació al conflicte amb Palestina.
Quan Sharon va obtenir la victòria, Mitzna va deixar el seu càrrec del partit a mans de Shimon Peres, i a mans d’una direcció molt més conservadora en les seves tesis sobre el conflicte amb Palestina, encara que sense un programa diferent del que proposava el Likud. Des de la sortida de Mitzna, el laborisme israelí ha dubtat, ha retrocedit, i finalment s’ha creuat de braços, sense haver aconseguit definir-se com una oposició amb veu pròpia davant el Likud. I no és una cosa que pugui solucionar-se amb l’elecció d’un nou líder; sinò que el gir conservador que es va començar a produïr durant el Govern de Barak, ha fet estranyala convivència de la direcció amb la identitat original del partit. No és ...
|
