|
Desprès de la mort del rei Hussein, s’esperava que el seu fill Abdullah II fes més propera la monarquia i el Govern del país. El seu enllaç amb la princessa Rania donava a entendre que el rei no oblidava els orígens palestins dels seus súbdits. Però una vegada més la monarquia jordana es capfica a posar una línia divisòria entre la institució i el país, amb el temor de veure en perill la seva permanència al poder. L’esclat en 2000 de la Segona Intifada palestina va provocar que el rei Abdullah II, fent ús del mètode que va caracteritzar el regnat del seu pare, suspengués la convocatòria d’eleccions fins 2003, perque les protestes populars degut a la aliança amb Israel s’anaven tornant més sonores, y el Front d’Acció Islàmic (prohibit) guanyaba recolzament entre el poble. Durant aquests tres anys, amb l’absència del Parlament, el nou primer ministre, Ali Abdul Ragheb, i el seu equip de govern, designat per portar endavant el que restava de la reforma econòmica, van aprovar una quantitat rècord de lleis de liberalització de la economía, com la llei de la competència, sense supervisió del Parlament. Tujan Faysal, la primera dona parlamentària en Jordania, va acusar al primer ministre de haver aprovat la llei de les assegurances per beneficiar-se personalment. La parlamentària va ser empresonada i encara que va ser alliberada un mes desprès, la seva condició d’exconvicte li va impedir de presentar-se a les eleccions de 2003. |
 |
El que restava de llibertats democràtiques al país ha estat escombrat durant els darrers tres anys del regnat de Abdullah II per altre sèrie de lleis molt més restrictives de les que ja hi eren durant el mandat del seu pare. Desprès de l’11-S i de l’assasinat del diplomàtic nordamericà Laurence Foley a Aman l’octubre de 2001, el rei Abdullah va aprobar una llei antiterrorista modificada, de manera que la nova llei criminalitza les activitat polítiques pacífiques y posa l’accent a sobre del paper represor de l’Estat, limitant el dret a associar-se lliurement i tornant a la vida la censura als mitjans de comunicació. La llei 54 viola l’article 7 de la ONU del Tractament dels Prisioners, ja que no permet que els detinguts acusats de ddelictes de terrorisme siguin proveïts d’assistència legal a les 24 hores, i en canvi permet que siguin retinguts sense acusació durant llargs períodes de temps, en ocasions incomunicats, durant el qual existeixen proves de que corren el risc de ser torturats física i psicològicament e, segons un informe de Amnistia Internacional de novembre de 2003. La llei antiterrorista jordana anul·la el poder dels jutges per aplacar les penes per ofenses polítiques a l’Estat, deixant tot el poder a mans de del Tribunal de seguretat de l’Estat. És un tribunal format per jutges militars, que no preveu la apel·lació de les sentències que dicta. Una situació extrema, quan la llei 54 considera delicte “constituir un col·lectiu per canviar la naturalesa económica i social de l’Estat, que posi en qüestió la unitat nacional i que posi en perill la seguretat i l’ordre públic” i prohibeix “l’ús d’eslògans, símbols, cançons, expressions que fereixin la soberanía de l’Estat”, i també considera com a delicte de terrorisme fer malbé el mobil·liari urbà i convocar una manifestació pacifíca sense autorització guvernamental. Durant la guerra a l’Irak el Govern va aplicar aquesta llei, i va reprimir durament les manifestacions espontànies del poble, mentrestant emprava una retòrica contra la guerra en els fòrums internacionals. La societat jordana no troba un canal per expressar la seva frustració.
Però aquesta frustració popular no deriva només de les relacions polítiques del Govern amb Israel i els Estats Units. La liberalització económica, encara que va ser sostinguda pel Banc Mundial i el FMI, se ha fet sense atendre a les conseqüències que tindria sobre la població i sense el consens polític que és necessari per prendre aquestes decisions ...
|
| |
|
|
|
|
|
