Anuario 1998

Alemania
Argelia
Argentina
Birmania
Bolivia
Brasil
Chile
China
Colombia
Congo
Corea del Norte
Corea del Sur
Dinamarca
Ecuador
España
Francia
Gran Bretaña
India
Irlanda
Italia
Japón
Libia
Marruecos
Mauritania
Nigeria
Paraguay
Perú
Portugal
Sáhara Occidental
Sudáfrica
Sudán
Tailandia
Taiwán
Túnez
Venezuela
Marruecos
El inicio de un aperturismo que parte de una amnistía controlada
Ton Galindo

El fet que el govern d’El Marroc hagi començat una política aperturista pel que fa a l’alliberament de presos, no vol dir que el rei Hassan II i el seu govern iniciïn una política de transició cap a la democràcia, encara que la visió que es pretèn donar a la comunitat internacional sigui aquesta.

Tot i així, el reconeixement del govern quant a l’existència de 56 persones desapareguts dels quals no especifica ni les causes ni el moment de la seva mort, no coincideix gaire amb els estudis estadístics que presenta Amnistía Internacional. Encara que el socialista Abderramán Yusufi, que presideix el govern, reconeix aquestes morts que fins ara constaven com a persones desaparegudes, el descontent dels familiars es fa palés pel fet que es trigués tant en donar els noms. D’altre banda, sorprén el fet que en aquesta llista no aparegués cap sahrauí, quan Amnistía Internacional tenia contabilitzats 488 ciutadans que havien desaparegut en les presons marroquines.

Tot això és una prova més de la incipient situació en què es troba encara la llibertat d’expressió en el país alauita.

L’amnistía del rei

L’alliberament de presos i el reconeixement oficial de desapareguts per part del govern ha estat una mesura decretada pel mateix Hassan II, tot i que va ser una de les condicions imposades per Yussufi per accedir a la presidència. Però el rei ha negat el perdó als dos activistes més famosos d’El Marroc: el líder de l’organització islamista Justícia i Caritat, el xeic Abdeslam Yassin, en arrest domiciliari des de l’any 1989, i el jueu marxista leninista Abraham Sefarty, que va passar 17 anys tancat a la presó abans d’exiliar-se a França l’any 1991.

En la llista que es va fer pública i que va permetre obrir les portes de les presons de Casablanca, Kenitra, Fes i Bensliman, hi figuraven els noms de 28 presos polítics condemnats a principis d’aquesta dècada, la majoria dels quals són militants islamistes. L’amnistía del rei no cobreix 20 presos polítics acusats de delictes de sang, perquè la justicia els considera presos de dret comú.

Hassan II no ha perdonat mai que Serfaty publiqués la carta oberta “L’Islam o el diluvi” (1974), en la qual es qüestionava, l’autoritat política i religiosa del rei.

A banda d’aquesta política aperturista, cal encara, però, iniciar un procés que porti els responsables de detencions, morts i tortures als tribunals, la qual cosa es demanada per organismes independents de drets humans.



Un socialista al govern

Després de les eleccions legislatives del 14 de novembre de 1997, tot i que Yussufi les va qualificar de “decebadores”, va acceptar el nomenament de cap del govern. Segons va manifestar, “les forces populars del Marroc s’associaven al tron”, per assegurar la continuitat dinàstica en les millors ...

Cronología año   1998

5 de febrer. El rei Hassan II designa per primer cop un líder opositor com a cap de govern. El nomenat és el màxim dirigent socialista Abderrahman Yussufi.

6 de febrer. Yussufi promet lluitar per democratitzar el Marroc. Inclou els islamistes en les consultes per formar gabinet.

17 d’abril. La policia descobreix un grup islàmic marroquí a Bèlgica i Itàlia contra el rei Hassan II. El grup islàmic pretèn reislamitzar el país.

29 de juliol. El Marroc accepta repatriar ciutadans clandestins desembarcats a Itàlia.

28 de setembre. El Marroc llança una mobilització pel referèndum del Sàhara dues setmanes abans de la trobada entre el govern del Marroc i el Front Polisari. organitzat pel mediador nordamericà, James Baker, a Lisboa. Aquesta mobilització nacional vol ser a l’estil de la “marxa verda”, amb la qual el país magribí va ocupar el Sáhra Occidental al 1975, després de la sortida de l’exèrcit espanyol de l’antiga colònia.

29 de setembre. El Marroc fixa el plaç del referèndum pel febrer o març de 1999. Rabat vol una solució definitiva pels 58.000 habitants, que pertanyen als grups tribals no acceptats com a candidats al cens electoral per part del Front Polisari.

4 d’octubre. Hassan II amnistía a desenes de presos polítics marroquís. Queden excluïts els relacionats amb el conflicte del Sàhara. El Comité Consultiu dels Drets Humans (CCDH) no ha pogut arribar a un acord sobre el cas de 42 desapareguts, ni dels 20 presos polítics islamistes. Queden exclosos els 488 sahrauís “desapareguts”.

14 d’octubre. Rabat espera que es renovin les llicencies de pesca per part de la Unió Europea.

15 d’octubre. El govern d’ El Marroc allibera a un primer contingent -28- de presos polítics. Familiars de desapareguts reclaman la llista de morts.

16 d’octubre. El Marroc fa pública una llista de 56 “desapareguts” dels anys 60 i 80. Rabat estudia el cas d’altres 20 detinguts.


Periodismo Internacional © 2019 | Créditos
Facultat de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull