Anuario 1998
Túnez
"El secuestro de las libertades en un país próspero de tendencia moderna"
Ton Galindo

La recuperació econòmica de Tunissia a partir de l’any 1996 s’ha anat produint a canvi de pagar un preu molt alt. Censura en la premsa, detencions arbitràries, tortures, etc. Arràn de les acusacions d’organismes de defensa dels drets humans, el president Ben Alí es va proposar fer algunes concessions, però que no deixen de ser gestos simbòlics.
Ben Alí no tolera cap forma d’opsició, carregant contra els islamistes per tal d’acallar a qualsevol grup o persona. És una manera més de voler demostrar que fa alguna cosa per lluitar contra el terrorisme tot i que aquesta mesura amaga el què realment passa al país.
La gent opta per callar davant l’omnipresència de la policia. A l’estat de setge que pateix la població, cal sumar-hi la confiscació del passaport a personalitats amb una certa rellevància, la qual cosa res té a veure amb la situació que pateixen els presos polítics islamistes, els quals moren per maltractaments corporals.
Des que Ben Alí va arribar al poder els efectius policials s’han multiplicat per quatre. La policia està recolzada per milers de confidents i pels comités de barri creats per les autoritats. No es pot oblidar que Ben Alí havia estat ministre de l’Interior del govern de Bourghiba i per tant, la policia està en un primer pla, intervenint tant en els consells municipals, com en associacions esportives, culturals i en organitzacions pro-governamentals que es presenten com a ONGs.
Tunissia va ser el primer país del Magrib que en els anys 70 va tenir premsa independent. L’Associació de Periodistes Tunissians (APT) era una de les organitzacions professionals més emancipades en el món àrab, a hores d’ara, l’única premsa que hi ha al país és la del poder, des de la desaparició a principis dels anys 90 dels dos setmanaris, Le Maghreb, independent, i Al Fejr (El Alba), del moviment islamista Ennahda.

L’artesà del canvi
L’arribada al poder de Zin Al Abidin Ben Alí, “l’artesà del canvi”, com li diuen a Tuníssia, després del cop d’estat contra Bourguiba, va obrir moltes esperances a la classe política sobretot a les islamistes. En el seu primer discurs va manifestar que el poble ja estava madur per emprendre el camí cap a la democràcia. Però les eleccions legislatives i presidencials anticipades l’any 1989, marquen la fi de l’estat de gràcia. L’ùnic candidat, Ben Alí, se succeix a si mateix a la presidència i el seu partit ocupa tots els escons en la Cambra de Diputats, resultat típic d’un règim de partit únic. A partir de 1990, els atacs contra les llibertats són cada cop més patents, la qual cosa provoca la persecusió de tots aquells que critiquin la política presidencial. La Lliga Tunisiana de Drets Humans, la primera del món àrab, havia denunciat des de 1991, el deteriorament sense precedents de l’exercisi de les llibertats fonamentals i l’augment de la pràctica de la tortura, per aconseguir confessions dels presos islàmics. A partir de 1994 es monta una campanya d’intimidació contra una part de l’èlit femenina, culpable d’haver fet una crida per la democràcia i la llibertat.


La asfixia de la libertad

En temps del president Bourguiba hi havia més llibertat que ara. El Parlament Europeu, el mes de maig de 1996, va reafirmar que res podia justificar l’enfonsament de les llibertats democràtiques,a Tuníssia, i va recordar a Ben Alí, que l’acord signat al 1995 entre la Unió Europea i Tuníssia inclou també una part relativa al respecte dels drets humans. El president respon que no té perquè rebre lliçons de ningú i el seu règim porta fins a les últimes coseqüencies la contradicció entre el seu discurs sobre el respecte dels drets humans i una realitat marcada per l’asfixia creixent de les llibertats fonamentals. Des de l’any 1994 s’ha suspés la venda i instal.lacions d’antenes parabòliques, que segons el ministre de Comunicacions, es fa per preservar el paissatge, i fomentar la televisió per cable, ja que és més fàcil de controlar per part del govern. També s’ha creat una agència per vigilar, entre d’altres coses, l’accés dels tunissians a Internet.


 


Periodismo Internacional © 2019 | Créditos
Facultat de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull