Anuario 2003
Irak
"OTAN: Les divisions a causa de la guerra passen factura a l'organisme"
Daniel Moreno

Des de l'aprovació de la doctrina de l'atac preventiu a la cimera de Praga de novembre de 2002 -on es van construir les bases per la lluita contra el terrorisme internacional defensada pel govern de Bush- i després que els Estats Units demanessin a l'Aliança protecció per Turquia davant un hipotètic atac per part del règim de Saddam Hussein, l'OTAN va iniciar un període de llargues i complicades negociacions entre els partidaris d'aprovar la protecció i aquells que s'hi oposaven perquè consideraven que això suposava entrar en una lògica de guerra i perjudicava les negociacions al Consell de Seguretat de l'ONU. Les reticències de París, Berlín i Brussel·les i la voluntat del secretari general de l'Aliança Atlàntica, George Robertson, d'arribar a un acord de consens van portar a convocar fins a quatre reunions del Consell Atlàntic i una de definitiva del Comitè de Plans de Defensa, de la qual França no és membre i que va ser on finalment es va aprovar la defensa de Turquia. Si bé en un primer moment els Estats Units van defensar que l'organització tingués una implicació directa en cas de guerra a l'Iraq, aquesta idea es va anar difuminant a mesura que passava el temps i l'unilateralisme del Govern nord-americà es feia més evident. La divisió en el si de l'OTAN i la dificultat per arribar a acords de consens favorables a les tesis de Washington, sumat al menyspreu de l'Administració Bush pels organismes multilaterals, va anar disminuint les possibilitats de l'Aliança Atlàntica de participar en una guerra de la qual, finalment, n'acabaria quedant al marge.
La cimera de Praga del 21 de novembre de 2002 no va suposar només la major ampliació de l'OTAN dels darrers 53 anys, amb l'aprovació de l'ingrés al 2004 d'Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Bulgària, Eslovènia i Eslovàquia. En aquella reunió, tot just dues setmanes després que el Consell de Seguretat de l'ONU aprovés la resolució 1.441 sobre l'Iraq, l'Aliança Atlàntica va donar suport a la tesi de l'atac preventiu que el president dels Estats Units havia defensat després dels atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 contra Nova York i Washington. A més d'aprovar la creació d'una Força de Reacció Ràpida amb 20.000 soldats i l'ampliació als països de l'antic Pacte de Varsòvia, la cimera atlàntica va assumir la doctrina de les "accions de defensa anticipada, allà on sigui necessari" dins de l'organització. L'OTAN deixava de ser una organització merament defensiva i passava a dotar-se de legitimitat per actuar arreu del món no només contra grups terroristes, sinó contra qualsevol Estat que els emparés.

Mentre França veia perillar la creació de la Força Europea de Reacció Ràpida dotada de 60.000 soldats per missions humanitàries i de preservació de la pau -"Enfront del terrorisme no hi pot haver una resposta només militar", va dir Chirac- i no volia convertir l'acord en un xec en blanc per als Estats Units en la seva lluita contra el terrorisme internacional, el secretari general de l'organització afirmava que "l'Aliança Atlàntica ha d'adaptar-se als nous temps" en una època en què apareixen "nous reptes per al món". La doctrina de l'atac preventiu va ser aprovada per unanimitat, tot i aquestes reticències inicials, i els enemics dels Estats Units passaven a ser, més que mai, enemics de l'OTAN.

S'obria una nova etapa en les relacions transatlàntiques, on l'OTAN representaria l'instrument polític i l'element central de la relació entre Europa i els Estats Units? O bé l'organització dirigida per Robertson simplement passava a ser una legió estrangera del Pentàgon i una caixa d'eines d'on agafar peces útils per a treballs determinats? S'erigia, en canvi, com el símbol de la integració i la profundització democràtiques dins de les seves fronteres?

A finals del mes de desembre va començar a planejar sobre l'organització la idea de la invocació de l'article V del Tractat de l'Aliança Atlàntica sobre l'assistència recíproca en cas de conflicte, que romania activat des de l'11-S. En paraules de Robertson, "els nord-americans han suggerit un cert nombre d'opcions en què l'Aliança podria ajudar en cas d'una acció militar, i els països han estat convidats a estudiar-les, però no s'ha pres cap decisió de moment". Pel secretari general de l'OTAN, si fracassava la missió dels inspectors d'armes de l'ONU i el Consell de Seguretat autoritzava la intervenció perquè entenia que no s'havien respectat els termes de la resolució 1.441, l'Aliança tenia "l'obligació moral" de seguir als Estats Units en la guerra i subministrar-li tota l'ajuda que demanés.

Tot just una setmana després de la cimera de Praga, algunes veus del cercle de Bush ja havien reclamat una implicació directa de l'organisme en cas de l'esclat d'una eventual guerra a l'Iraq. Paul Wolfowitz, subsecretari de Defensa, va entrevistar-se amb Robertson i els ambaixadors aliats a principis del mes de desembre a Brussel·les, en una reunió on va expressar els desitjos de Washington perquè l'OTAN participés de forma activa durant i després de la guerra contra el règim de Saddam. "L'Aliança ha de ser capaç en aquesta ocasió de contribuir a la pressió contra Iraq", va declarar Wolfowitz, que va advocar per una participació a través del comandament del sud d'Europa.

La petició formal del govern dels Estats Units per activar la defensa de Turquia no va arribar fins al 16 de gener de mans del mateix Paul Wolfowitz, un dels falcons més durs del Pentàgon. Robertson va descriure aquesta petició com un exercici "normal, prudent i dissuasiu de planificació de defensa", a la vegada que remarcava que no s'havien fixat dates per fer-la efectiva i mantenia les seves esperances en un compliment de la resolució 1.441 per part de Bagdad.

Gairebé un mes més tard, i després de quatre reunions del Consell Atlàntic celebrades els dies 6, 10, 11 i 13 de febrer per aprovar la defensa de Turquia, l'OTAN continuava paralitzada per les decisions de França, Bèlgica i Alemanya de no cedir a la demanda que plantejava Washington. Després de successives reunions i desacords finals, el ministre de Defensa belga, André Flahaut, va criticar Robertson per crear encara més fissures dins de l'organització amb la seva política de convocar i desconvocar reunions en el darrer minut amb l'assessorament dels Estats Units, amb la qual cosa s'interpretava que ho feia amb l'objectiu de pressionar el trio en desacord. "Totes aquestes reunions i suspensions estan crispant la gent i creant fissures en el si de l'organització", va declarar Flahaut, mentre França i Alemanya sostenien que no es podia donar llum verda a la petició nord-americana fins que no s'avalués amb deteniment el contingut de l'informe que Hans Blix, cap dels inspectors de desarmament de l'ONU, i Mohammed el Baradei, responsable de l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica, havien de presentar davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 14 de febrer.

El mateix dia que rebia aquestes crítiques, Robertson afirmava que "fins al darrer moment havia mantingut l'esperança de poder recompondre el consens a l'OTAN", i que si bé havia reactivat els contactes bilaterals per convocar una nova reunió, "no hi ha avenços substancials per convocar-la". El secretari general de l'organització no s'abstenia d'advertir els seus membres que si l'OTAN era incapaç de prendre una decisió unànime al voltant de la protecció de Turquia, no només podia fer mal a la seva imatge, sinó que això recolzaria les tesis que la consideraven desfasada i inútil per afrontar els reptes posteriors a l'11-S. Una font oficial de l'OTAN citada pel diari El País assegurava que, davant de la falta de consens, l'Aliança havia arribat a plantejar-se l'opció de traslladar la decisió a la Cimera de caps d'Estat i de Govern que la Unió Europea havia de celebrar el dia 17 de febrer a Brussel·les.

No va ser necessari. Les reiterades insinuacions que el general Richard Mayers, cap de la Junta de l'Estat Major nord-americà, havia realitzat en referència al possible trasllat de la decisió al Comitè de Plans de Defensa -comandament militar integrat de l'OTAN del qual França no forma part des de 1966, quan el general Charles De Gaulle va decidir retirar-ne el seu país- es van fer realitat la matinada del 17 de febrer. Després de 13 hores de negociacions entre els altres 18 membres del Comitè i deixant enrere la superació d'un bloqueig belga que pretenia supeditar un acord a les negociacions que es feien al Consell de Seguretat, el suport a la defensa de Turquia va ser aprovat per l'Aliança. Bèlgica va quedar satisfeta per la inclusió d'un paràgraf que feia una al·lusió vaga a prosseguir les negociacions a l'ONU per arribar a una solució pacífica a la crisi, mentre que Berlín decidia desbloquejar les seves reserves a la proposta dels Estats Units.

L'acord final consistia a iniciar els preparatius per un eventual enviament d'avions radar AWACS, el desplegament de bateries antimíssils Patriot i la utilització d'unitats per a la lluita química i biològica a Turquia en cas que rebés l'atac. Dies més tard es va saber que Lord Robertson havia estat decidit "a donar per conclosa la sessió al veure que els belgues no es movien i va pensar a ordenar al comandant suprem aliat a Europa que activés la defensa aèria integrada de forma preventiva", segons va reconèixer a El País un alt diplomàtic. Diversos ambaixadors el van persuadir que no ho fes, ja que això podia representar un aprofundiment en la fractura que s'havia creat al llarg de les darreres setmanes, segons la mateixa font.

La crisi es tancava amb greus conseqüències per alguns dels actors que hi havien pres part. No només es considerava França com la principal potència perdedora per no haver pres partit en la decisió final, sinó que totes les mirades apuntaven directament a Robertson per la descoordinació en el manejament de les negociacions i la mala gestió que havia fet de la crisi, que li restaven credibilitat. El mateix Robertson assegurava el 19 de febrer, dos dies després del pacte, que "la nostra credibilitat ha resultat danyada, i també la relació dels Estats Units amb alguns membres, en particular amb aquells que van mantenir el bloqueig, però confio que siguin superades". Així mateix, el secretari general llençava una dada que intentava fer callar les crítiques per la seva gestió: "Hem tardat onze dies [en aconseguir un acord], en els quals hi va haver quatre reunions del Consell Atlàntic i una del Comitè de Plans de Defensa. Ningú recorda que al gener de 1991, en els preàmbuls de la Guerra del Golf, es va suscitar idèntica qüestió, però vam tardar 16 dies".

Els Estats Units, en canvi, a més d'aconseguir l'aprovació de l'ajuda a Turquia, havien desestabilitzat i dificultat el projecte de defensa europea, previst per l'any 2004, i marxaven del Comitè de Plans de Defensa amb les idees clares: una institució que no pot posar-se d'acord per aprovar la defensa d'un dels seus membres no pot tenir un paper rellevant en un conflicte armat on els Estats Units s'hi juguen molt més que l'alliberament d'un tirà.

La desconfiança envers l'OTAN s'havia incrementat fins al punt que, només deu dies després de la decisió sobre Turquia, el subsecretari d'Estat per Afers Polítics de l'Administració nord-americana, Marc Grossman, informava al Consell Atlàntic sobre els plans de reconstrucció de l'Iraq però no demanava cap tipus d'ajuda a l'OTAN. Les diferències entre els seus membres havien causat una fractura que feia perdre l'esperança de Bush i el seu equip en Robertson i companyia, de la mateixa manera que succeiria setmanes més tard en el si de l'ONU per la impossibilitat d'arribar a un consens. Fonts diplomàtiques de Brussel·les veien en aquest gest un distanciament definitiu entre la Casa Blanca i l'organització atlàntica amb motiu de la guerra que semblava inevitable.

La crisi semblava tancada i el paper de l'OTAN definit, però encara restava una fase diplomàtica que faria reaparèixer les discrepàncies al Consell Atlàntic. El 3 de març, en una reunió a la seu de l'Aliança Atlàntica a Mons, les reticències de països com Alemanya o Grècia frenaven l'aprovació d'una ajuda addicional requerida per a la defensa de Turquia. Els socis van ser invitats a reconsiderar les seves ofertes, però ni d'aquesta manera es va arribar a un acord per reforçar les ajudes acordades a mitjans de febrer -algunes de les quals ja estaven essent utilitzades- amb tropes de vigilància pels míssils Patriot i caces per la protecció dels avions radar AWACS. L'OTAN quedava definitivament incapacitada per actuar a l'Iraq després d'haver estat utilitzada per Washington per pressionar el règim de Saddam Hussein, i el seu prestigi resultava greument malmès per una de les crisis més importants de la seva història.


George Robertson, el blanc de totes les crítiques


Acusat per Bèlgica de crear fissures en el si de l'Aliança per la mala gestió de la crisi sobre la protecció de Turquia en cas d'un eventual atac de l'Iraq, el secretari general de l'OTAN, George Robertson, polític anglès i antic ministre de Defensa del Regne Unit, no ha amagat mai que "la credibilitat de l'Aliança ha resultat danyada" per les discrepàncies entre els seus membres en aquesta qüestió. Robertson es va mostrar decidit, des d'un primer moment, a donar suport a la doctrina de l'atac preventiu patrocinada pels Estats Units -"l'OTAN ha d'adaptar-se als nous temps"- i a recolzar cadascuna de les propostes que els nord-americans posaven damunt la taula en la seva lluita contra un terrorisme internacional i unes armes de destrucció massiva que, segons Bush i companyia, es trobaven localitzats a l'Iraq. Seguint els passos que emprenia l'Administració Bush, el secretari general sempre va estar a favor que el conflicte es resolgués a través de la via de les Nacions Unides, i en més d'una ocasió va manifestar la necessitat que s'acatessin les resolucions del Consell de Seguretat. Fins que va pecar d'excessiva confiança en les tesis nord-americanes i, en una entrevista concedida a la cadena britànica BBC a finals de desembre, va declarar que Washington no declararia una guerra "unilateral" contra l'Iraq sense rebre abans el suport del Consell de Seguretat de l'ONU. A la vegada que valorava els esforços del president nord-americà per "integrar fermament" els Estats Units a l'OTAN i a altres organismes multilaterals després dels esdeveniments de l'11-S, advocava per seguir a la superpotència en la guerra i proporcionar-li tota l'ajuda que cregués necessària. "L'Aliança Atlàntica ha recolzat molt el procés de l'ONU, però si aquest no dóna resultat, aleshores existeix clarament una obligació moral de l'OTAN de donar el suport requerit", va dir en aquesta entrevista. Per molts era evident que les seves opinions variaven a mesura que Bush tibava o afluixava la corda de la diplomàcia. Aleshores va arribar la crisi. Robertson veia amb bons ulls la petició de Wolfowitz de protegir Turquia en cas d'un hipotètic atac iraquià, tot i que encara no existien terminis per les negociacions ni per la seva aplicació. Va començar aleshores un deliri de reunions convocades, ajornades i desconvocades que van causar malestar en alguns països membres de l'Aliança. Van ser deu dies d'estira i arronsa entre el bloc pro nord-americà i els tres països que s'oposaven al pacte perquè no volien entrar en una lògica de guerra. Robertson va multiplicar la seva agenda de contactes bilaterals per arribar al consens, però no va trobar la sortida negociada que esperava en primera instància i va acabar declarant que si no s'arribava a un acord, s'alimentarien les "tesis de qui la consideren [l'OTAN] una institució desfasada i inútil". "Fins al darrer minut havia mantingut l'esperança de recompondre el consens", va declarar després de quatre reunions sense arribar a cap resultat. Bèlgica, país que s'oposava a l'aprovació de l'ajuda, va criticar obertament Robertson per com havia dut les negociacions. Semblava que la figura del polític anglès perdia gran part de la credibilitat que havia tingut al llarg de la seva carrera, a tan sols deu mesos perquè deixés el càrrec. L'aprovació de les ajudes en el Comitè de Plans de Defensa no va fer recuperar la imatge de Robertson, sinó al contrari. Apareixia com un dels majors perjudicats de la crisi sense poder evitar que els Estats Units, a qui tant suport havia donat en la seva estratègia diplomàtica, reconsideressin la seva opció -si és que alguna vegada havia estat real- d'atorgar un paper a l'OTAN en la postguerra iraquiana. La incapacitat de l'Aliança per arribar a un acord sobre l'enviament d'ajuda addicional a Turquia va ser només l'epíleg d'una crisi que va suposar el terratrèmol de major escala en l'organització en els darrers temps i el confinament de Robertson a un paper de simple observador a la guerra de l'Iraq.


Cronologia año  2003
2002

21 de novembre

La cimera de Praga confirma l'ampliació de l'OTAN a set nous països per al 2004. També aprova la doctrina de la guerra preventiva a tot el món en la lluita contra el terrorisme internacional i la creació d'una Força de Reacció Ràpida dotada de 20.000 soldats. L'OTAN recolza la resolució 1.441 aprovada pel Consell de Seguretat de l'ONU.

29 de novembre

L'OTAN assegura que estaria disposada a activar l'article V del Tractat de l'Aliança per protegir qualsevol dels seus membres en cas de guerra a l'Iraq. Els Estats Units manifesten la seva voluntat que l'organització tingui rellevància en cas que esclati el conflicte.

5 de desembre

Els Estats Units reclamen una implicació directa de l'Aliança en cas de guerra en una reunió entre el subsecretari de Defensa, Paul Wolfowitz, i els representats dels països aliats.

26 de desembre

L'OTAN assegura que recolzarà els Estats Units en cas de guerra. Robertson afirma que encara no hi ha cap pla definit per implicar l'OTAN.



2003

17 de gener

Els Estats Units sol·liciten formalment l'ajuda militar de l'OTAN a Turquia en cas de guerra. Robertson es manifesta a favor de la petició nord-americana i es compromet a recolzar l'ONU perquè faci efectiva la resolució 1.441. Alemanya deixa entreveure les primeres reticències a aquest acord.

Del 6 al 13 de febrer

Es fan quatre reunions del Consell Atlàntic per aprovar l'ajuda militar a Turquia que acaben en fracàs per les reticències d'Alemanya, França i Bèlgica i la impossibilitat d'aconseguir un consens.

14 de febrer

Hans Blix i Mohammed el Baradei presenten el seu informe sobre el desarmament iraquià al Consell de Seguretat de l'ONU.

17 de febrer

El Comitè de Plans de Defensa aprova l'ajuda a Turquia després de 13 hores de negociacions. Bèlgica aconsegueix introduir una frase a la resolució que condiciona l'ajuda a les negociacions al Consell de Seguretat de l'ONU.

27 de febrer

Estats Units exclou l'OTAN de la participació en la futura guerra i acusa França i Alemanya de "pacifisme equivocat" per la seva actuació durant les negociacions.

4 de març

Reunió dels representants militars dels països membre de l'OTAN per aprovar una ajuda addicional per Turquia. Les negociacions acaben en fracàs.

14 de març

Fragates d'Espanya, Portugal i els Estats Units, pertanyents a l'OTAN, escorten embarcacions de reserva i transport del Pentàgon per l'estret de Gibraltar en el seu camí al Golf Pèrsic.

20 de març

Inici de la guerra a l'Iraq sense la participació de l'OTAN.


 


Periodismo Internacional © 2020 | Créditos
Facultat de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull
Aviso legal | Política de protección de datos | Política de Cookies