Irak
OTAN: Les divisions a causa de la guerra passen factura a l'organisme
George Robertson, el blanc de totes les crítiques

Acusat per Bèlgica de crear fissures en el si de l'Aliança per la mala gestió de la crisi sobre la protecció de Turquia en cas d'un eventual atac de l'Iraq, el secretari general de l'OTAN, George Robertson, polític anglès i antic ministre de Defensa del Regne Unit, no ha amagat mai que "la credibilitat de l'Aliança ha resultat danyada" per les discrepàncies entre els seus membres en aquesta qüestió.

Robertson es va mostrar decidit, des d'un primer moment, a donar suport a la doctrina de l'atac preventiu patrocinada pels Estats Units -"l'OTAN ha d'adaptar-se als nous temps"- i a recolzar cadascuna de les propostes que els nord-americans posaven damunt la taula en la seva lluita contra un terrorisme internacional i unes armes de destrucció massiva que, segons Bush i companyia, es trobaven localitzats a l'Iraq. Seguint els passos que emprenia l'Administració Bush, el secretari general sempre va estar a favor que el conflicte es resolgués a través de la via de les Nacions Unides, i en més d'una ocasió va manifestar la necessitat que s'acatessin les resolucions del Consell de Seguretat. Fins que va pecar d'excessiva confiança en les tesis nord-americanes i, en una entrevista concedida a la cadena britànica BBC a finals de desembre, va declarar que Washington no declararia una guerra "unilateral" contra l'Iraq sense rebre abans el suport del Consell de Seguretat de l'ONU.

A la vegada que valorava els esforços del president nord-americà per "integrar fermament" els Estats Units a l'OTAN i a altres organismes multilaterals després dels esdeveniments de l'11-S, advocava per seguir a la superpotència en la guerra i proporcionar-li tota l'ajuda que cregués necessària. "L'Aliança Atlàntica ha recolzat molt el procés de l'ONU, però si aquest no dóna resultat, aleshores existeix clarament una obligació moral de l'OTAN de donar el suport requerit", va dir en aquesta entrevista. Per molts era evident que les seves opinions variaven a mesura que Bush tibava o afluixava la corda de la diplomàcia.

Aleshores va arribar la crisi. Robertson veia amb bons ulls la petició de Wolfowitz de protegir Turquia en cas d'un hipotètic atac iraquià, tot i que encara no existien terminis per les negociacions ni per la seva aplicació. Va començar aleshores un deliri de reunions convocades, ajornades i desconvocades que van causar malestar en alguns països membres de l'Aliança. Van ser deu dies d'estira i arronsa entre el bloc pro nord-americà i els tres països que s'oposaven al pacte perquè no volien entrar en una lògica de guerra. Robertson va multiplicar la seva agenda de contactes bilaterals per arribar al consens, però no va trobar la sortida negociada que esperava en primera instància i va acabar declarant que si no s'arribava a un acord, s'alimentarien les "tesis de qui la consideren [l'OTAN] una institució desfasada i inútil". "Fins al darrer minut havia mantingut l'esperança de recompondre el consens", va declarar després de quatre reunions sense arribar a cap resultat.

Bèlgica, país que s'oposava a l'aprovació de l'ajuda, va criticar obertament Robertson per com havia dut les negociacions. Semblava que la figura del polític anglès perdia gran part de la credibilitat que havia tingut al llarg de la seva carrera, a tan sols deu mesos perquè deixés el càrrec.

L'aprovació de les ajudes en el Comitè de Plans de Defensa no va fer recuperar la imatge de Robertson, sinó al contrari. Apareixia com un dels majors perjudicats de la crisi sense poder evitar que els Estats Units, a qui tant suport havia donat en la seva estratègia diplomàtica, reconsideressin la seva opció -si és que alguna vegada havia estat real- d'atorgar un paper a l'OTAN en la postguerra iraquiana.

La incapacitat de l'Aliança per arribar a un acord sobre l'enviament d'ajuda addicional a Turquia va ser només l'epíleg d'una crisi que va suposar el terratrèmol de major escala en l'organització en els darrers temps i el confinament de Robertson a un paper de simple observador a la guerra de l'Iraq.


 


Periodismo Internacional © 2020 | Créditos
Facultat de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull
Aviso legal | Política de protección de datos | Política de Cookies